Ja feia temps que no escrivia, degut al mal vici de dedicar al treball més temps del que caldria, però no podia deixar passar l'ocasió de comentar algunes sensacions de la darrera Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa, que aquest any ha arribat a la X edició, i jo volia festejar la data participant i sobretot conseguint acabar-la.
I no ho dic gratuïtament, ja que com que no sóc Superman, l'any passat vaig have d'abandonar la prova a Sant Miquel de Torrecelles, la qual cosa em va deprimir durant setmanes, tot i que no volia acceptar-ho, com si en això m'anara la vida...
Raó per la qual convé que comence pel final i diga que enguany si, he pogut guanyar la camiseta que el Club Marató i Mitja només dóna als qui arriben al final (l'any passat no me la van donar ni a mi ni a no sé quants més, i supose que les dedicaran a draps de neteja, perquè per a altra cosa...), la qual cosa és una regla, no escrita, però que fa molt de mal, quan et deixes la salut i a voltes la pell costera amunt i, per la raó que siga, te'n vas, i te'n vas. I damunt de lo fotut que acabes, i de la vergonya que passes quan et porten a meta per tal que dones el xip i faces pública la teua humiliació, no pots emportar-te ni un mal record.
Per això enguany volia traure'm l'espineta de damunt. I ho vaig aconseguir, prenent-me les coses amb calma per motius diversos: en primer lloc perquè no havia pogut entrenar muntanya. Dic mentida: havia fet 1 hora i 10 minuts el mes passat, i tota la resta, que tampoc ha estat com l'any passat, ha sigut en pla i asfalt.
El resultat 10 hores 39 minuts 30 segons, que no és com per llançar les campanes al vol, però suficient per obtenir la camiseta de Sant Joan (enguany negra) i veure la vida amb més optimisme....
En realitat i pensant-ho bé l'optimisme no derivava de la camiseta en sí, sinó del fet d'haver sobreviscut a la cursa, ja que enguany el Temps s'ha encarregat de posar emoció a la prova, regalant-nos aigua en abundància, no perquè ploguera a càntirs, que no va ser així la cosa, sinó per la seua persistència en acompanyar-nos al llarg de la major part de la prova.
I de la pluja, la saturació de la terra. I de la saturació de la terra, els barrancs i rierols en marxa, la qual cosa va significar que, des de Borriol mateix, els nostres peus van perdre la virginitat, en ser violades les sabatilles per les aigües del primer barranquet que vam haver de travessar.
Peus mullats és sens dubte un mal principi, però no hi havia opció. Seguir endavant o retornar el xip. I ú pensa que ni mort el retorna fins que no arribe al final.
Tot i que portava un "chubasquero" que frenava les agressions de l'aigua al còs, i una gorra que cobria i dissimulava el desert que tinc al cap i al mateix em donava caloreta i, això sí, fred al cap no en vaig tindre, realment entre el control 1 i el control 2 vaig passar un poc de fred. Raó per la qual en arribar a aquest segon control, vaig pensar que per evitar hipotèrmies millor seria veure en quina situació estava i posar-me una tercera capa protectora.
En això que un conegut que em va saludar en arribar a aquest control, em va dir tot convençut: "Tú si que tens dos collons, que segueixes en la prova, i no com jo, que l'he haguda de deixar només començar perquè no podia..." Per un instant, només per un instant, em vaig creure no només Superman, sinó tota la col·lecció d'herois dels còmics americans, tot i que de seguida vaig reaccionar i tornar a la pura i crua realitat, tot i que no li vaig voler dir que s'enganyava, perquè precisament per efecte del fred i la pluja jo no podia presumir en aquell moment sinó d'hipogonadisme, la qual cosa no és precisament el que un heroi vol posar de manifest en qualsevol situació a la què s'enfronte.
Però també aquest raonament em va durar poc de temps, ja que literalment em gelava, i , sobretot, perdia minuts.
Me vaig llevar el "chubasquero", vaig veure que el fred era producte de la lluita entre la suor del còs i la humitat del plàstic, i me vaig posar un impermeable de tecnologia xinesa, d'eixos del todo a 100, elegant, transparent, i damunt una altra volta el "chubasquero".
Diguem que l'estètica era un tant dubtosa, però no menys dubtosa que la de Gaultier i, en canvi, molt més econòmica.
I endavant... confesse que a partir d'aquell moment ja no vaig tenir sensació de gelor com abans, tot i que el Temps va seguir regalant-nos motius per abandonar la cursa.
La Rambla de la Viuda es veïa des de lluny. Però no era la blancor de les pedres, com altres vegades, sinó que podíem comprovar que portava aigua, prou d'aigua. Cap de problema, vaig pensar, anirem per la passarel·la que habitualment posa el Club de la Marató i Mitja en aquestes circumstàncies, com fa 3 ó 4 anys, que la rambla anava de gom a gom.
Però no, enguany no hi havia previsió de tanta aigua ni, per tant de passarel·la, raó per la qual si vols seguir tira endavant i passa com pugues. L'aigua fins quasi la cintura (diuen alguns que els primers encara van passar amb la rambla seca, que no era el meu cas) i amb un ritme dinàmic distint de la teua estàtica, la qual cosa feia que es perdera l'equilibri amb facilitat.
Sortosament vaig passar sense problemes i com a part positiva cal dir que l'aigua ens va rentar les cames i les sabatilles, però per molt poca estona...
[to be continued tonight, or tomorrow...]
